Tuesday, April 08, 2008

Carrera


C:\Documents and Settings\usuari\Escritorio\Poster camins-1.pdf



Friday, November 16, 2007

ADICCIÓ A LES MIRADES





ADDICCIÓ A LES MIRADES


Pel meu l’antic afany de la mirada

he acabar sent experta

en senders, corriols

o portes amagades

rera algun trencall boirós

que colpia tant com el no-res.

Mes, amb l’esguard cansat

he pogut esbossar mapes

de terres

que tothom manté com inexistents.

Sempre he sentit

el frec suau d’algun alenar perdut

entre olors mai perdudes

alleugerint les estances del viure.

I ben bé et dic

ara, avui...

que he reclòs l’amor, rera

les síl·labes continuades

del no o del sí.

Cxta: 16-11-07

PARLEM D'AMOR I FEM HOMENATGE A L'AMOR DELS POETES


www.daquellamanera.org/




http://www.uoc.edu/lletra/especials/folch/mrodriguez.htm

MANEL RODRÍGUEZ-CASTELLÓ (FRAGMENT)

LA CIUTAT DEL TRÀNGOL

… « les hivernenques nits de son i fred

que encara ens manquen per atènyer l'altra platja,

per guarir els astres

que enllà ens esperen,

colraran els nostres membres

i esborraran totes les petges.

també la sutja dels records

xoparà les goles lívides i famolenques

de paraules

i en furiós calfred d'abismes i distàncies,

d'estimballs i de crepuscles

ens n'anirem a poc a poc,

amb els ulls incrèduls

i les mans farcides de preguntes.

Tuesday, November 13, 2007

JOSEP LLADONOSA I LA SEVA ESPOSA CONCEPCIÓ VALL-LLEBRERA A TIRVIA




CANTARELLES D'ESTIU DE L'ORFEÓ LLEIDATÀ

CONCERT D'HOMENATGE DE L'ORFEÓ LLEIDATÀ A JOSEP LLADONOSA

COM BÉ VA DIR NA TRINI BENSENY: LLADONOSA VA TREBALLAR PER L'ORFEÓ I DES DE L'ORFEÓ.


DES DE SEGLES ENS TANCAVEN LES PORTES

Des de segles ens tancaven les portes

s’oblidaven, però que els estels lluïen cada nit

per damunt dels núvols,

i el sol aliat amb la terra

esdevenia un foc

que sovint es feia batec

entre la flama i la por...,

un seny poruc

i la rauxa, amagada

entre tantes amenaces...

Mes la història

l’art,

i la música

brollaven lliures

per damunt les minses contrades de llibertat.

Una i altra vegada,

ens barraven les portes

mes no contaven amb l’alenar de la terra

com un instint creat entre els segles i els móns,

perquè fer història es estendre la mirada

vers la vida treballada

pels artesans, els poetes, els joglars,

els constructors d’esglésies

amb llur espiritualitat de pedra

punxant cap al cel un mar de pregàries...

La força del dolor,

l’empenta d’engendrar fills de la terra

arriscant sovint:

caure dins l’odi dels vencedors

amb l’única eina de defensa:

la sorra buscada o només imaginada

del temps del futur...

I la llengua:

l’insadollable fil

que perviu i lliga els segles

com un raïm que serà el vi novell

de la vida de demà

mentre l’aura negra

revocant la llibertat

estenent sacs foscos de tirania

feia, que tot és trenqués de nit

però l’alba era esperança

per que entre les engrunes del temps

s’hi amagaven

corriols secrets, segurs...

que un dia,

es van obrir en rutes obertes

entre les hores

per gaudir de la terra...

Amb agraïment per Ell,

Per tots vosaltres...

Concepció Lladonosa.- Lleida 6-10-07

Monday, November 05, 2007

POESIA D'AQUEST TEMPS




Després de tants mesos tornarem a la posesía. Una disciplina que t'implica directament amb la veritat.

Dedicarem aquest nou temps a l'amor, tan dificil de viure aquests dies.

darkdreams.blogdiario.com/img/amor.jpg

Wednesday, July 25, 2007

EL ÁRBOL DE BUDA

LA IMPACTANTE FILOSOFÍA VIVENCIAL DE IAN NABOURIAN

Como lluvia fresca sobre el sauce

LLEIDA IAN NABOURIAN

Hoy mis pasos perdidos me han llevado desde el puente de las cadenas hasta adentrarme en los bulevares más escondidos de la ciudad de Pest.

Me sentía aturdido, como acompañando al sopor que caía sobre la ciudad. He caminado durante un par de horas, divisando aquí y allá las dolorosas huellas de esta hermosa y a la vez desafortunada ciudad.

Al doblar una esquina me he visto ante un edificio imponente coronado por dos torres con cúpulas abulbadas verdes y doradas. Las inscripciones hebraicas inspiradas en el Talmut no dejaban duda alguna: estaba ante una gran sinagoga, y aquel debía de haber sido el barrio judio.

Me coloqué la preceptiva quipa y entré en el recinto. La música judía me fue acompañando hasta el patio interior de la sinagoga. En una placa sencilla leí que el suelo del jardín había sido utilizado como fosa común para cinco mil personas que murieron en el gheto de frío e inanición durante el invierno de 1944. Lo curioso es que aquel lugar desprendía más vitalidad que dolor.

Ante el monumento conmemorativo en forma de sauce de acero, en cada una de cuyas hojas pendía el nombre de cada una de las víctimas que pudo ser reconocida, mirando las piedras que personas anónimas habían colocado sobre él pude imaginar la miseria y la fuerza irreducible que de ella nace. He podido sentir el caos, la contradicción a la que estamos sometidos los humanos, tan solos, tan perdidos. En nuestra ignorancia tememos cuanto desconocemos, e intentamos destruirlo para regenerarnos a nosotros mismos, pero en ese intento lo único que conseguimos es perdernos en la niebla.

Eran momentos de comprensión real, momentos en los que pierde importancia el yo y sólo aflora la conciencia del todo. En ese instante sólo me apetecía abrazarme, como intentando abrazar al universo entero, a cada una de las cinco mil almas que moraban en esa fosa común, y que por sí solas eran como cinco mil universos.

Permanecí pensativo el resto del día, algo ausente. Y de repente, a eso de las diez y cuarto de la noche, llegó la lluvia y los truenos. Era como si todas las tribulaciones, todos los pensamientos superfluos se precipitaran para luego ser barridos por el agua. Apagué la luz y permanecí a oscuras. Sólo la lluvia precipitándose, sólo los truenos, y tras ellos, el silencio…

Termino el relato tal y como a mí me gusta. Sin pretenderlo he conseguido que me abrace ese sentimiento trascendente de aceptación, de comprensión, porque a pesar de todo, en una noche tormentosa en Budapest, aquí estoy…

A todos aquellos que se vieron arrastrados por la locura de unos pocos y el ignominioso silencio de tantos. Estáis en cada uno de mis segundos, vivís en cada uno de los átomos que componen mi ser. Gracias...

Wednesday, July 18, 2007

AIGUA DOLÇA I SALADA, COM UN SÍMBOL

Tuesday, July 17, 2007

Reflexes de colors i de sal...