Tuesday, March 28, 2006

Casa, espació...

Sunday, March 26, 2006

CASA

De pájaros el atrio. En el aire superior, altos gajos asoman sus manos entre amarilla parejas de mariposas volando.
Curvo es el espacio. Blando.
Hojas y gotas, el techo del patio.
El cielo, verde movedizo de árboles.
Una ventana al planeta. En medio del planeta, respira la casa.
Agiganta el pulmón transparente de agua.
Aquí bebe el ave de la quietud del espacio: no se detiene ni pasa.
Su vuelo pinta el cielo de plumosas manchas.
El tiempo no envejece: calla.

‘Se oye el pulso del mundo como nunca’.

Aroma a jueves sube desde el patio, serpentea.
Tibia cinta de vapor de agua,
Y es como si fuera domingo: epifanía del alma.
Ángeles niños recorren las habitaciones
cual si la tierra cumpliera un día de vida.
Con sus lagartos y águilas blancas.
El mar su espuma bate, las agallas rosadas.
Los huesos de la cal mas sana.

Y dentro de ese milagro
Respira la casa.

Nota. Somos seres sedentarios y espaciales. Habitamos casas que, incorporadas a nuestro mundo emocional, son nuestros hogares. Ellos respiran con nosotros en medio del cosmos. Contienen y esperan, incansables, nuestro regreso diario.Por un hogar para todos."alicia benitexz"

JARDINS FOSCOS

JARDINS FOSCOS

HISTRIÒNICA, tu,
perduda entre rònegues estances,
amb miralls mal emmirallats
i marines de brocanter
per a pageses amb casa nova.

M’apropo
i tu gastes per a mi paraules
amb aquella veueta de fada nena
que saps posar.

D’entre el voraviu dels mots
faig estelles de silencis
fins que em dius:
-ara..., prou!-
Jo m’aixeco posant-me
la màscara dels adéus
i em moc per entre vergers geomètrics i grisos...


Inexperta.
Insegura al volant.
Ja ploraria ja,
pels teus móns perduts
i encara pels meus,
però mai no en tinc ganes

o és
que no tinc sal
ni per a una sola llàgrima...

Gener 04 8:53

TRADUCCIÓN PARA Carmen de Triana y Pilar TAMBIÉN de Sevilla… con mucho afecto en la distancia

HISTRIONICA, tu,
perdida entre desnudas estancias
abandonadas
con espejos de mal mirar
y marinas de anticuario
para campesinas ricas con casa nueva.

Me acerco
y tu gastas para mí palabras
con aquella vocecita de hada niña
que sabes conseguir.
Insegura al volante.
Lloraría
por tus mundos perdidos
y a la vez,
por los míos
pero nunca me apetece
o es
que no tengo sal
ni para una sola lágrima…

Enero 04

Tuesday, March 07, 2006

AZUL, AZULES...

QUI VOLDRÀ IL.LUSTRAR LA IMATGE...? / ¿QUIEN QUERRÀ ILUSTRAR LA IMAGEN?

Hi han imatges que et subjuguen, que et fan una ósca als sentits i et fan saltar la guspira d'allò que potser massa pretenciosament anomenen 'inspiració...'. Qui de totes i/o tots vosaltres, la voldrà il.lustrar...?


Hallas imágenes que te subyugan, que te abren una muesca en tus sentidos y hacen que salte la chispa de aquello que quizá demasiado pretenciosamente llamamos 'inspiración...'. ¿Quien de toas y/o todos la querrá ilustrar?

CARTOGRAFÍA

CARMEN CAMACHO DEL "circo de pulgas"

Carmen Camacho, del grupo de poetas de hoy, perteneciente al grupo de poetas que colaboran con las revistas telemáticas: "fosforo" y "circo de pulgas" animadas por el escritor Gonzalo Escarpa. A su vez, colabora con la pàgina de àmbito solidario: 'ESCOLTANT LA VIDA' que se publica en el periódico local de Lleida: LA MAÑANA.

Para el equipo de redacción es una gozada y para mí que desde hace tiempo estoy suscrita a los citados grupos poèticos, lo considero un acto de màgia perpetrado por mi niña Toñy Castillo, haciendo de enlace en Sevilla. He aquí un texto precioso y muy conveniente de leer para los tiempos que corren...:


La de cosas que se aprenden al tener a España por mantel

SEVILLA CARMEN CAMACHO

Tiene mi mantel de hule, el muy carpetovetónico, un mapa de España y Portugal pintado, con monumentos a los lados, ríos en azul, pueblos ibéricos y la línea (siempre discontinua) entre las provincias. En casa no hay enfados; tengo un boli para que reivindiques sobre el hule tu pueblo y le imagines si quieres el palacio del moro. La miopía (desde el sofá apenas avisto La Coruña) me obliga a emplazar el salero sobre el rojo de La Rioja, agua en Grazalema, queso gallego en Cataluña, la tortilla francesa en Zaragoza. Ayer Treviño entero ardió con un cigarro, pido perdón al condado.

Limpio con alegría y bayeta Madrid si me acuerdo en la siesta de ti (ver cuadro de distancias firestone de Salamanca a…, diría el poeta). Con suerte, algunas noches, alguien desde Levante (siento a mis invitados por Mallorca) salta fronteras, tira torpe vasos, depone las armas, me conquista.

Acabo de darme cuenta: siempre me siento al sur. Cada noche ceno sobre España desde más allá de Ceuta.

No veo ninguna alambrada.

Thursday, March 02, 2006

El Gerard iu el vers de Nadal...

Es diu Gerard i és senyor del seu univers...

El Gerard va ser el primer infant a arribar. Es va fer esperar una mica massa i al veure'l tota una munió de besàvis, besàvies, àvis, àvies, padrí i padrina vam emocionar-nos tant que entre llàgrimes i bava de poc no inundem la Mútua Igualadina.

El Gerard és amable i gentil i és el líder infantil de la família. El seu germà Marc l'imita en tot i s'estimen molt encara que res impideix que s'esbatussin sovint. Té molta memòria i sap dir molt bé els versos de Nadal enfilat en una cadira.

Quan ve a Lleida, menja molts caragols i li agrada molt veure les cigonyes. És molt ordenat i ho organitza tot. La seva padrina el va prendre com a model en el conte: El robot Gerard Yi, YI...

El Marc

Té cara de trapella i n'és. Es diu Marc

Té cara de trapella i n'és. Es diu Marc. També es tendre i enyoradís, molt juganer i 'maranya'. Com altres membres de la família, és un 'boig per la música'.

Un punt de misteri l'anima, entre la seva mirada múrria, els seus ulls grisos i les punxes rosses dels seus cabells. Una de les seves àvies, una mica lletraferida, la seva imatge, la feta servir per a un conte de màgia vegetal. De fet, tots tres infants formen part del 'corpus' narratiu per a infants en contes publicats i d'altres en dansa. (La padrina de Lleida).

La Caputxeta de Capellades...

CARNAVAL I ALEGRIA...

Pobre llop si es trobava amb els ulls d'aquesta Caputxeta. Se li fondríen els ullals i es tornaria de peluix... La Júlia té ulls d'estel i canta i entona les seves petites cançons...

LA MAR PETITONA

TENDRE RENÉIXER...

Sensacions de tendresa?

LLEIDA DOLORS ARDERIU

Sempre que a la nostra vida arriba una noticia important que esperàvem ens surt de dintre el cor una expressió indescriptible i les paraules: per fi!!, brollen dels nostres llavis i l’emoció i la tendresa, en fan un garbull de sentiments dintre nostre. Un infant anunciat i esperat es sempre una alegria i un neguit. Quant el nadó arriba s’alleugereix la tensió de l’espera.
És el que a mi em va passar al veure per primera vegada la Mar, la meva neta. L’emoció de veure els seus ullets i les seves manetes closes demanant participar en les coses de la vida, va ser com una metàfora de la felicitat. Diuen i es ben cert que la vida comença sempre amb un somriure i al néixer encara que els nadons surten plorant tot al seu voltant és alegria ja, que sense ells adonar-se’n, transmeten felicitat i us puc assegurar que al veure la Mar vaig sentir un doll de tendresa i un gaudi de felicitat tant gran que es de difícil definició ja que l’essència de l’estimació en aquell moment va actuar dintre meu com una energia senzilla que dinamitza i dona sentit a la vida, a la vegada que em protegia de les patologies en les que estem immersos tots els humans en el nostre dia a dia. Si es veritat que la vida es va construint a trossets, de temps viscuts en la teva joventut, silencis compartits, consells donats que ens ajuden a reflexionar i ens permeten al recordar-los, viure moments de delectança i de records inesborrables per seguir endavant. Avui la Mar amb el seu somriure ha estat la font que motiva a la nostra vida molts somriures més. Gràcies per aquesta il·lusió.