DES DE SEGLES ENS TANCAVEN LES PORTES
Des de segles ens tancaven les portes
s’oblidaven, però que els estels lluïen cada nit
per damunt dels núvols,
i el sol aliat amb la terra
esdevenia un foc
que sovint es feia batec
entre la flama i la por...,
un seny poruc
i la rauxa, amagada
entre tantes amenaces...
Mes la història
l’art,
i la música
brollaven lliures
per damunt les minses contrades de llibertat.
Una i altra vegada,
ens barraven les portes
mes no contaven amb l’alenar de la terra
com un instint creat entre els segles i els móns,
perquè fer història es estendre la mirada
vers la vida treballada
pels artesans, els poetes, els joglars,
els constructors d’esglésies
amb llur espiritualitat de pedra
punxant cap al cel un mar de pregàries...
La força del dolor,
l’empenta d’engendrar fills de la terra
arriscant sovint:
caure dins l’odi dels vencedors
amb l’única eina de defensa:
la sorra buscada o només imaginada
del temps del futur...
I la llengua:
l’insadollable fil
que perviu i lliga els segles
com un raïm que serà el vi novell
de la vida de demà
mentre l’aura negra
revocant la llibertat
estenent sacs foscos de tirania
feia, que tot és trenqués de nit
però l’alba era esperança
per que entre les engrunes del temps
s’hi amagaven
corriols secrets, segurs...
que un dia,
es van obrir en rutes obertes
entre les hores
per gaudir de la terra...
Amb agraïment per Ell,
Per tots vosaltres...
Concepció Lladonosa.- Lleida 6-10-07
