AQÜEDUCTE
Homenatge al meu pare.
Per a tots els amics i amigues antics i novells,
amb ganes de compartir afecte i plenitud,
mentre fem passos
entre les hores d’inici i fi de mil·lenni…
La vida,
- si fas l’obligat pas
de mirar enrere
i alhora un recompte
de tots els instants -,
trobes que és com bastir
un aqüeducte entre les hores.
D’antuvi, has hagut de ser capaç
de baixar els esglaons
de totes les diverses textures del goig
i del dolor,
aprendre a barrar el pas
a les hores de rancúnia,
i adesiara,
fer la recerca
de tots els partions,
o cel.lules
o alenades
de bonesa i d’integralitat
que serves encara...
La vida,
dins les seves hores
també pot ser,
l’inventari de nous paranys
per esfondrar-hi l’angoixa.
i el bleeix cansat
d’obrir les lleres fluvials
a corrents
implícitament nous
o potser més antics que la mateixa vida,
que t’esguardaven
allí a frec dels teus ulls
i dels teus sentits
des del llindar de la història.
Hores llargues,
potser inacabables
en les que se t’han liquat els ulls
i malgrat el capteniment,
se n’han esdevingut
sorra salobre pels durs corriols,
on conquilles oblidades
et recitaven
autèntiques remors perdudes
dins l’enyor.
Hores, amb nous passos,
vells replecs llaurats
per torrenteres mai calmades,
amb el ressò de l’esforç
per aprendre a ser autèntica
en mig de tantes sinuositats
de la memòria de viure,
en que esmaperduda
allà presonera del passat
o d’un futur que et glaçava,
has esperat pacientment
amb les mans obertes
l’alba de les hores
per a conciliar
poc a poc, els contraforts
del mil·lenari pas de les aigües,
demble obligat i drecera,
per a recompondre la vida
Nadal del primer fi de mil·leni.- 1999
posted by Conxita Lladonosa @ 1:26 PM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home